Laboral i Investigació

[vc_row][vc_column][vc_column_text][/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=»1/2″][vc_custom_heading text=»CNS – Any 1963″ font_container=»tag:h3|text_align:left|color:%23dd9933″ google_fonts=»font_family:Montserrat%3Aregular%2C700|font_style:400%20regular%3A400%3Anormal»][vc_column_text]

Pel que son molt joves això els hi sonarà a xinès, però cal recordar que en aquests anys, en plena dictadura franquista era obligatori estar afiliat sindicalment, però alerta!, no hi havia només que una opció que era el que s’ha anomenat Sindicat Vertical, la C.N.S. (Central Nacional Sindicalista).

[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=»1/2″][vc_custom_heading text=»CNS – Any 1963″ font_container=»tag:h3|text_align:left|color:%23dd9933″ google_fonts=»font_family:Montserrat%3Aregular%2C700|font_style:400%20regular%3A400%3Anormal»][vc_column_text]

Els obrers del ram estàvem enquadrats dins del “Sindicato Nacional de Hostelería y Similares”. Almenys, es que treballaven a Tarragona tenien l’obligació de posseir el carnet que es mostra aquí de l’any 1963. (Una vegada  traslladat a Barcelona ja ningú en parlava d’ell).

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column][vc_column_text]

Any 1963

• Hostal del Sol (Tarragona), 1963.

La brigada de cuina. En aquesta foto falta el Sr. Josep NADAL PÀMIES, que era el cap de cuina.

---

[/vc_column_text][vc_column_text]

Anys 1964/65

• Hotel Majestic de Barcelona, 1965.

Tots els ajudants amb la cuina de gas recent estrenada.

Amb en Josep LLUCH SERÓ, 52 anys d’amistat!

Elaboració presentada per la brigada del Hotel Majestic a la fira HOSTELCO de l’any 1964.

---

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1965

• Restaurant RENO (Barcelona), 1965.

Un dels menús elaborats al restaurant RENO de Barcelona, on l’autor estava d’ajudant del Mestre salser en aquesta data. ( Mr. KENNETH  fou un economista, diplomàtic, polític, catedràtic, etc., que va gaudir  de molt de prestigi a nivell mundial).

---

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1965

• Restaurant La Muga de El Vendrell (Tarragona), 1965.

Restaurant La Muga de El Vendrell. Estrena  com a cap de cuina.

Maig de 1966. Mostra d’un Bufet d’un banquet de 1a. Comunió.

Menú corresponent a les il·lustracions anteriors.

---

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1971

• Club Nàutic de Palamós, 1971.

Club Nàutic de Palamós. Bufet preparat pel Cap d’Any de 1971.

---

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1972

• Cap d’Any als “Pepitos” de Polinyà.

Cap d’Any als “Pepitos” de Polinyà. D’esquerra a dreta: Josep BALAGUER, Clemente ZAYA -ajudant-, Francisco GORRO PUIGVERT, el xef, en Josep, llavors segon de cuina, Domingo PALOMO ZURDO, Juan GARCIA i un cambrer. Aquest establiment estava regentat pel matrimoni, Sr. Josep GAY i Sra. Pepita FONT. (En el volum II del digital i III en paper, en Josep fa una recordança emotiva del Sr. GAY. Es dóna el cas de que en Josep va tenir 3 vegades diferents de patrons els  Srs. GAY-FONT, un fet molt inusual i insòlit dins el món de la Restauració pública!). També el Menú de Festes.

---

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1975

• “Asociación Sindical de Cocineros y Reposteros de Barcelona”, any 1975.

L’incipient “Asociación Sindical de Cocineros y Reposteros de Barcelona”, any 1975. Posteriorment, es va convertir amb Asociación de Cocineros y Reposteros de Barcelona, més conegut com el “Casal del Cuiner”.

---

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1976

• Montepío Arte de Cocineros de Barcelona

Com cada Any el Montepí o Arte de Cocineros de Barcelona, fundat el 1898 celebrava un Ball,  en homenatge al Sant Patró dels Cuiners, San Salvador d’Horta, pels associats i llurs famílies. Malauradament, l’any 2008 es va dissoldre aquesta mutualitat que en el seu moment havia servit per socórrer als cuiners jubilats, sobretot quan no hi havia cap mena de cobertura  social. (En el volum II de l’edició digital i el III en paper, es dóna una informació molt detallada del Montepío).

---

[/vc_column_text][vc_column_text]

• Hotel PRINCESA SOFIA, Barcelona.

Ticket del primer Sopar que va organitzar l’Asociación de Cocineros y Reposteros de Barcelona. Any 1977.

---

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1979

• Llibre de Sent Soví, de la ma del recordat Rudolf Grewe.

Arran de l’edició del Llibre de Sent Soví, de la ma del recordat Rudolf Grewe, l’autor va  tenir oportunitat de poder llegir-lo: és un text medieval i, per tant, en molts casos difícil d’entendre en la seva totalitat. Però el que li va cridar l’atenció és la bibliografia que oferia el curador esmentat. Així va començar a anar a les biblioteques públiques i en especial la Biblioteca Nacional de Catalunya. Encara que a casa nostra no es disposa de massa documentació sobre gastronomia (ho va denunciar el 1992 en el primer llibre del bacallà), es va començar a endinsar-se en un món fascinant però molt complex. Es va interessar especialment el tema de l’estudi de les plantes condimentaries, en especial a l’Edat Mitjana i l’època andalusina. Però per aquesta comesa necessitava la col·laboració de arabistes. Sense cap mena de mandra un bon dia es va personar  al despatx del Dr. AMADEU-J. SOBERANAS I LLEÓ, llavors Cap Secció de  Manuscrits i Reserva Impresa de la Biblioteca Catalunya. Tot d’una i en una gran exquisidesa va adreçar-lo a diferents arabistes, entre ells, l’amic Pere BALAÑÀ, el Dr. Míkel de EPALZA I FERRER i la Dra. Manuela MARÍN NIÑO. Així va ser com va anar avançant en aquest complex camí de la investigació culinària.

---

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1981

• Club de la Buena Mesa

El 8 d’abril de 1981, el Club de la Buena Mesa (avui Club de la Bona Taula) de Barcelona, va celebrar la Cena XII Aniversari amb l’elecció del “Gourmet Barcelonés 1981”. L’Acte es va celebrar al restaurant La Dida, i, en la foto amb la brigada de cuina que va servir-lo així com el menú que gentilment ha rescatat de l’arxiu, l’amic Jordi TOMÀS NICOLÀS, Secretari de l’esmentat Club. Al costat d’en Josep, a l’esquerra i amb bigot, l’amic Manolo HARO que avui regenta el restaurant NOVOCENTO de Barcelona.

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1981

• Restaurant Castell Arnau

Brigada de cuina de Castell Arnau a finals del 1981. Entre ells,  la Charo, que estava a l’office, seguit del jove Fernando ADRIÀ  i en ROSALES que coneixien com “el Maño”, que era el segon de cuina.

Un detall d’un banquet servit a Castellarnau el 1981. Es tracta de la fantasia imitant un llac fet amb fons de gelatina i damunt un llobarro en un cantó i en diagonal, una llagosta “bella vista”, tot muntat damunt una base en descansos a banda i banda i que es va mostrar als comensals. Com anècdota cal dir que aquesta banquet el va encarregar un fabricant de Sabadell – molt possiblement del ram tèxtil-, que just abans havia fet suspensió de pagament (Avui en diuen “Concurs de creditors”).  El preu del cobert  fou de 5.000 Ptes /comensal, preu gens menyspreable per aquesta data. En Josep acompanyat pel segon de cuina, ROSALES, el “Maño”.

[/vc_column_text][vc_column_text]

 

Any 1983

• PEBROT, 1983.
  

El juliol del 1983 a Palma de Mallorca és va celebrar el “IV Congreso de las Ferias Latinas”, on tan sol es parlava en llatí. Com a colofó, un col·lega va voler fer un àpat a l’estil romà. Fins aquí tot correcta, però,  és va cometre una errada, car en una de les receptes es va emprar els pebrots vermells. Per casualitat, va trobar aquesta noticia i ràpidament va fer la rèplica, amb la sort de que “El Periódico” (02/10/1983, pàgina 6), va publicar la carta. En aquest carta en Josep es va estrenar en escriure als mitjans de comunicació.

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1983

• Míkel de EPALZA FERRER, (Pau (França), 1938 –Alacant, 2008).

• 

El 1983 en Josep va tenir el primer contacte amb el professor Dr. Míkel de EPALZA FERRER. Aquesta bona relació va durar  anys fins que el 2008, degut a un accident de tràfic, va perdre la vida.

Juntament amb els professors Josep FORCADELL i Joan PERUJO, va fer la traducció de l’Alcorà, que es va publicar l’any 2011, treball considerat pels especialistes  com d’una gran qualitat i que el 2002 va rebre el “Premi Ciutat de Barcelona”, alhora que el 2003  el “Premio Nacional a la Mejor Traducción” a nivell de l’Estat espanyol. A més a més, el Dr. EPALZA té un bon reguitzell de publicacions. Hom l’ha considerat com  “un defensor de les relacions d’Espanya amb el Magrib”, una de les personalitats més respectades en l’àmbit de la Islamologia espanyola i un referent no menys important en l’estudi del que s’anomena diàspora morisca.

Como a mostra del reconeixement del Dr. EPALZA, la llavors regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Sra. Maria Aurèlia CAPMANY I FARNÉS [Barcelona, 1918- Ib., 1991], va convidar-lo a ser el pregoner de les festes de la Mercè de l’any 1983, per considerar-lo, com es diu en els àmbits cultes, un lletraferit. Sens dubte la Regidora va saber escollir. [El Periódico (07/09/1983)].

• NICARAGUA

En un intent de voler unir el vell continent amb Amèrica, en Josep va fer una temptativa per veure com responien més enllà, és a dir, a Ultramar, com deien en el segle XIX. Com a mostra, la resposta del Herbari Nacional de Nicaragua. Però tot va quedar aquí, tal com diuen en castellà, “en agua de borrajas”.

Sebastiá DAMUNT  ().

Ja he comentat l’article que en Josep va dedicar al Mestre DAMUNT. Abans de la seva mort, però, va conèixer el seu fill, també Sebastià que havia estat cambrer i que llavors regentava un restaurant de la família a La Manga del Mar Menor a Murcia. De la relació que es va iniciar, es van enviar uns patés que en Josep elaborava conjuntament amb un xarcuter. Van passar els anys i, de cop i volta, quan en Josep estava investigant, el 2012 es va posar en contacte amb en Sebastià mitjançant un blog que havia creat de cuina, per demanar informació sobre la vida del seu pare, atès que el segon volum estava dedicat a la figura de vuit Mestres de Cuina. No es va fer esperar, es va rebre la documentació sol·licitada. Així es va reprendre  la relació, ja que no solament va ajudar en el tema del seu pare sinó també a l’hora de recopilar dades de la bibliografia d’un altre Mestre, Ignasi DOMÈNECH. Sempre ho va fer amb molta celeritat i de bon grat.  Malauradament, el 23 de setembre, a l’edat de 77 anys va morir i no va poder veure l’edició en paper on figura el Mestre DAMUNT.

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1984

• BOLOS

Ja s’ha dit que a partir del 1979 en Josep es va començar a interessar per els condiments i les espècies emprades a la cuina, sobretot a l’Edat Mitjana. Per això tenia necessitat de adquirir coneixements, encara que fossin molt primaris des de la perspectiva botànica. I així fou com un Centre vital i el més adient per ell era el Institut Botànic de Barcelona. Amb el document que molt amablement i amb molta generositat va voler signar el Dr. Oriol de BOLÒS I CAPDEVILA [Olot, 1924 – Barcelona, 2007], queda constància  de les visites que es feien cada dissabte el matí, que es quan en Josep estava lliure de les seves ocupacions professionals. Cal dir de pas, que el Dr. BOLÒS ha estat considerat com un dels més prestigiosos botànics del segle XX, car va tenir el mestratge del Dr. Pius FONT I QUER, un dels nostres savis de la seva matèria i que aquest ens ha deixat una obra d’un gran valor: Plantas Medicinales. El Dioscórides renovado, d’obligada lectura i consulta per tot aquell interessat en la Flora medicinal espanyola i, entre elles, les plantes condimentàries.    

 

• Beques de la Generalitat de Catalunya

Per aquest anys, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya estava interessat en buscar i “gratar” a aquells possibles investigadors que estaven fora del cercle universitari però que s’intuïa  què mitjançant el seus estudis poguessin fer noves aportacions des de caires molts diversos. Així fou com el 1986 i per una beca concedida (cal dir que molt minsa, això si, que no direm la quantitat per mor de no avergonyir a ningú), de Cultura Popular de l’esmentat Departament, va dur a terme el primer treball de caire científic que es titula: Estudi de la condimentació als Països Catalans en l’Edat Mitjana. Es tracta d’una recerca de 54 foli, més un capítol II: El safrà: estudi monogràfic, amb 41 folis,  tot plegat,  acompanyat  amb un total de 322  entrades bibliogràfiques.(Mes endavant ja parlaré d’ell). Al lector interessat, sàpiga que disposa d’un exemplar al Departament esmentat.

 

Aquest any – i el següent com veurem -, val ser molt especials per l’autor   pel que fa al tema de la part investigadora. El juliol va fer una visita  amb el professor Pere BALAÑÀ I ABADIA a la població de Cabassers -oficialment i impròpiament anomenat Cabacés-, comarca del Priorat, per tal d’intentar esbrinar l’origen d’aquest topònim; foren  rebuts molt amablement i acompanyats per llavors alcalde, el Sr. Joan MASIP I BRU el qual apareix en aquesta foto a les rodalies de la població. De resultes d’aquesta visita i d’un any d’investigació es va  poder publicar un monogràfic sobre l’origen del nom del poble (vegeu la bibliografia).

• REPLICA BOTANIC

Més o menys, de l’any 1981 al 1983, en Josep cada dissabte al matí visitava el Institut Botànic i sobretot el  Jardí Botànic de Barcelona en l’antiga ubicació. Anava aprenent in situ de les plantes condimentaries, sempre amb l’assessorament del Sr. Eugeni SIERRA. En aquests dues cartes que es reprodueixen, podem copsar l’opinió d’un visitant i la replica que es va fer. (La Vanguardia, 09/II/1984;04/IV/1984, respectivament).

«BERENAR A SANT CUGAT» -tve2 

En Josep, sempre que calia es “mullava” com diem vulgarment. Com a president del “Casal del Cuiner”, en aquest petita nota publicada a l’AVUI, dóna recolzament a Josep LLADONOSA I GIRÓ en el programa “Berenar a Sant Cugat” de TVE2. (23/XI/1984).

 

• SANT CUGAT

Com a mostra que els fets valen més que les paraules, aquí el que en LLADONOSA  va presentar a l’últim programa de “Berenar a Sant Cugat”. És tracta d’un paté de “campaña” elaborat per en Josep i que figura sencer i en chaud-froid al centre i tallat al inici. Està muntat damunt d’unes peces tallades en rombes i unes peces de domino. Al voltant, una fantasia d’ocells fets de greix de porc amb altres components. Les decoracions foren elaborades pels mestres cuiners, Sr. Francesc CODINA i en Joan CÁRDENAS HERNÁNDEZ que sempre es distingiren per ser uns verdaders artistes en temes culinaris. Voldríem des d’aquí agrair i alhora felicitar als dos companys que mitjançant la seva sapiència van aconseguir una peça de bufet que avui costaria, en conjunt, de trobar. Tota l’elaboració és va dur a terme en el restaurant Cosmos, lloc on llavors estava de xef en Josep i que tingué l’entusiasme i el vist i plau de l’amic Josep Maria VELASCO, director de l’establiment. (Les preparacions en chaud-froid – literalment “calent-fred” -, eren molt freqüents fa poques dècades dins les cuines on es feien bufets: avui son una mena de records del passat i tant sols citats pels nostàlgics de la cuina clàssica francesa i és precisament per aquest motiu que s’ha volgut incloure en aquesta web).

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1984

• Restaurant-Cafeteria COSMOS

Aquí, en Josep va tenir el plaer i la satisfacció, juntament amb tota la brigada de cuina del Cosmos, de servir aquest Sopar pels alumnes de la ja llegendària Escola de Cuina “Arnadi”, que com ja s’ha dit estava dirigida per la recordada amiga Mey HOFAMNN i com a Cap d’Estudis i professor, Josep LLADONOSA I GIRÓ.

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1985

*  ”L’alimentació medieval», 11 de març de 1985.

Un esdeveniment de la màxima importància pel que fa al món de la investigació alimentari  va ser que en la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques, entre el 18 de febrer i l’11 de març de 1985, és va celebrar un curset d’Història Medieval amb el títol: ”L’alimentació medieval. Producció, circulació i consum de queviures a la Corona catalano-aragonesa” i va ser-ne el coordinador, el Dr. Antonio RIERA MELIS. Aquest curset va tenir com a cloenda un dinar medieval (vegeu que diu la llavors Directora de la Institució Milà i Fontanals): era la primera vegada a Catalunya i a la resta d’Espanya que es feia un àpat de aquestes característiques i encara més la simbiosis entre la cuina i el món científic. Ara bé, per arrodonir aquest esdeveniment, la Dra. Maria Teresa FERRER I MALLOL va suggerir a en Josep, que fes un article i que es publicaria amb totes les altres ponències. Llavors va aprofitar en part, el que va escriure el 1983, i que va acabar enllestit amb el títol definitiu: La condimentació a la Catalunya medieval. Aportacions per al seu estudi. Josep confessa l’agraïment més pregon a la bona amiga, la Dra. FERRER la tribuna que li va oferir. En aquest aspecte, sempre s’ha sentit un privilegiat.

La valoració que va fer la Dra. FERRER  sobre l‘Àpat medieval.

Una foto de la brigada de Cuina del Cosmos el dia 11 de març de la “Mostra i tast de cuina medieval”, “una lliçó de cloenda memorable”, segons expressà la Dra. FERRER. A l’esquerra, Dr. Salvador CLARAMUNT I RODRÍGUEZ, Il·lm. Sr. Degà de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, adreçant una paraules de felicitació als cuiners.

La Dra. Maria Teresa FERRER I MALLOL es mostra satisfeta de l ‘Àpat i  en la seva presència va voler que quedes constància gràfica  de l’Acte . A l’esquerra, el mestre de cuina Josep LLADONOSA I GIRÓ, que va supervisar tot el procés de les elaboracions.

[/vc_column_text][vc_column_text]

• TORRADO

Un article signat  pel finat Llorenç TORRADO. (“El Noticiero”, dins “Sibaritas”, 15/03/1985). TORRADO també fou un dels cursillistes.

 

Una imatge d’alguns dels assistents a l’Àpat medieval. Entre d’altres, podem distingir: a la dreta de la imatge el Sr. Alfred  REXACH i al centre el Sr. Joan RENDÉ MASDEU, els dos periodistes. Una mica a l’esquerra, amb ulleres i barba el Dr. Manolo SÁNCHEZ MARTÍNEZ, de la Institució Milà i Fontanals, del Consell Superior d’Investigacions Científiques i amic de l’autor.

• SCOPIUS

Un altre ploma molt preauda a casa nostra, la del Doctor Scòpius (psuedònim de Joan RENDÉ I MASDÉU), que també va gaudir de l’Àpat i creiem que va fer una sentida crònica. Actualment el Sr. RENDÉ està en terres tarragonines dedicat a la Viticultura (el “Celler Rendé Masdéu”, una empresa familiar a l’Espluga d Francolí), una branca no menys important de l’Alimentació.

Com que aquest Àpat no va passar desapercebut, els amics del “Club de la Bona Taula” també volgueren provar la cuina medieval i així el 15 d’octubre d’aquesta mateix any -festivitat de Santa Teresa-, és va elaborar el mateix  menú per ells. Sembla que els socis assistents varen quedar prou satisfets, tal com es pot apreciar amb la carta molt amable que van enviar just l’endemà a en Josep, el recordat i bon amic, Sr. PUIG, secretari del Club de la Bona Taula i alhora del Montepío “La Aliança” de Cambrers de Barcelona.

Com que aquesta Àpat no va passar desapercebut, els amics del “Club de la Bona Taula” també volgueren provar la cuina medieval i així el 15 d’octubre d’aquesta mateix any -festivitat de Santa Teresa-, és va elaborar el mateix  menú per ells. Sembla que els socis assistents varen quedar prou satisfets, tal com es pot apreciar amb la carta molt amable que van enviar just l’endemà a en Josep, el recordat i bon amic, Sr. PUIG, secretari del Club de la Bona Taula i alhora del Montepío “La Aliança” de Cambrers de Barcelona.

• COHEN

Continuant amb aquesta efervescència investigadora, i cercant sempre al que creia que podia donar-li alguna informació, en Josep va voler  provar sort en aquest carta, però malauradament no va tenir resposta. No cal fer comentari….

.

• VI BONA TAULA

Aquest any 1985, en Josep va buscar un “foradet” i contribuir a un del actes del Casal dels Amics del Vi i de la Bona Taula de Vilafranca del Penedès, entitat creada el 1982.

[/vc_column_text][vc_column_text]

• Dr. EPALZA 1985

El fet de que un investigador de la categoria del Dr. EPALZA valorés positivament els treballs d’en Josep, encara que fossin a nivell divulgatiu, li servia d’esperó per continuar amb la seva tasca.

 

• XUFLA, 1985

L’any 1984, cada dissabte al matí en Josep anava afer una visita l’antic Jardí Botànic de Barcelona que dirigia el ja esmentat Sr. Eugeni SIERRA I RÀFOLS. Concretament, llavors estava cercant informació botànica sobre la xufla.  Així va ser com el Sr. SIERRA li donar l’adreça a una persona  valenciana que també treballava en temes de plantes aromàtiques. En Josep, sense cap mena de recança es va posar en contacte amb ell i aquí s’ofereix un fragment de la contestació.

 

• Dr. Ovidiu BOJOR [Reghin (Romania), 1 novembre 1924-].

 Foto del Dr. Ovidiu BOJOR d’una entrevista feta el 13/05/2016.

El mes d’agost de l’any 1985,  estant treballant al Cosmos, en Josep va rebre una trucada de la seva muller tota preocupada perquè havíem rebut una carta de Romania, més concretament de Bucarest. Per més voltes que li va donar en aquell moment, no va aconseguir esbrinar si havia tingut alguna relació epistolar amb alguna persona d’aquella ciutat. Recordem que en aquella data aquesta país encara estava sota el règim comunista de CEAUSESCU.  En arribar a casa, es trobà amb la carta que signava el Dr. Ph. OVIDIU BOJOR “Technical Expert United Nations Industrial Development Organization” i que aquí es reprodueix.

Al llegir-la tot d’una va entendre el perquè. Resulta que abans en Josep va conèixer el Cònsol honorari del Nepal a Barcelona, Hble. Sr. Lluís BELVIS DEL RIO, car amb una trobada casual li vaig comentar que m’interessava tenir informació d’una planta que es troba en aquesta país, i, per cert, a més d’un investigador l’ha fet anar de corcoll! Resumint li va donar una petita nota i ell en el proper viatge al Nepal la va deixar al Departament de Plantes Medicinals d’allà. Com que el Dr. BOJOR estava treballant llavors al Nepal es va interessar pel tema i mitjançant la carta ofereix les dades pertinents. Però no va acabar aquí el tema, sinó que l’octubre del 1988 (vegeu la postal que es de Viena, que es la seu i Centre de l’Organitazion, esmentada), van tenir el plaer de coneixes  a Barcelona i, concretament a la llar d’en Josep amb un sopar, que va preparar amb molta delicadesa la Maribel, muller d’en Josep. En el decurs d’aquesta àpat, entre l’anglès del Josep i el romanès, el Dr. va explicar-li que al seu país havia fet la tesi de doctorat sobre sègol banyut o cornut (que el DCVB defineix:

Sègol banyut o cornut: bolet de l’espècie Claviceps purpurea, paràsit del sègol, al qual produeix una excrescència en forma de banya vermella entre les glumes; cast. cornezuelo del centeno).  Si no recorda malament en Josep i si ho va entendre bé, el Dr. BOJOR va descobrir fins a 12 alcaloides d’aquest paràsit. Avui – en data d’agost de 2106-, el Dr. BOJOR encara es conegut i reconegut al seu país com un gran fitoterapeuta, malgrat l’avançada edat que té – 91 anys-.  La família i en Josep guarden un entranyable record i els queda aquesta document gràfic que s’adjunta.

El testimoni de l’estada del Dr. BOJOR a la llard de la família GARCIA-BELTRÁN a l’octubre del 1988. (Falta en Josep que va fer la foto per desig exprés del Dr. en la seva pròpia màquina). Como a dada curiosa, el Professor es va emportar a casa seva panellets, donada la proximitat de Tots Sants.

Malgrat, però, les bones intencions i el interès mostrat a bastament  per part del Dr. BOJOR, la carta adreçada al Dr. JOSHI, no va tenir contestació.

[/vc_column_text][vc_column_text]

Anys 1986/87

• DAVIS, 1986

Una carta, si més no curiosa. La de un cap de cuina dels EE.UU., concretament de Filadèlfia, Mr. Derek DAVIS que juntament amb la seva muller va estar en un dels restaurants que va oficiar el fogons l’autor a Barcelona. Van quedar tan complaguts de la invitació d’un “chupito” de Aromes de Montserrat que van voler endur-se’n una ampolla a Amèrica. També diu que va menjar els  millors calamars que abans havia mai provat.  I així ho va voler deixar escrit en aquesta carta i que aprofita per desitjar un Bon Nadal i un Feliç Any Nou.

• ANGUELA 1986

Per aquest anys, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya estava interessat en buscar i “gratar” a aquells possibles investigadors que estaven fora del cercle universitari però que s’intuïa  què mitjançant el seus estudis poguessin fer noves aportacions des de caires molts diversos. Així fou com el 1986 i per una beca concedida (cal dir que molt minsa, això si, que no direm la quantitat per mor de no avergonyir a ningú), de Cultura Popular de l’esmentat Departament, va dur a terme el primer treball de caire científic que es titula: Estudi de la condimentació als Països Catalans en l’Edat Mitjana. Es tracta d’una recerca de 54 foli, més un capítol II: El safrà: estudi monogràfic, amb 41 folis,  tot plegat,  acompanyat  amb un total de 322  entrades bibliogràfiques.(Mes endavant ja parlaré d’ell). Al lector interessat, sàpiga que disposa d’un exemplar al Departament esmentat.

Como a mostra i testimoni del treball presentat, el Sr. Antoni ANGUELA I SOSTRES [1947-2010], llavors Director del Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular, va lliurar un Certificat on es fa constar que el treball havia assolit el seu objectiu amb escreix.

Per seguir en el tema del condiments, també va tenir temps de fer alguna conferència – totes altruistes, que quedi clar!-, per llavors Servei d’Orientació de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya (precedent de la posterior Conselleria  de Benestar Social).

 

• Dr. Eloi BENITO RUANO

Per indicació de la Dra. REGINA SÁINZ DE LA MAZA LASOLI [1945-1897], persona sempre disposada a ajudar, – malauradament morta massa prematurament-, investigadora de la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d‘Investigacions Científiques de Barcelona,  va fer una petició al Dr. Eloi BENITO RUANO, -mort el 2014-,  que llavors estava a la UNED (Universidad Nacional a Distancia), el qual va contestar molt amablement amb molta exquisidesa  i a plena satisfacció. Aquest científic va gaudir de gran prestigi.

Per seguir en el tema del condiments, també va tenir temps de fer alguna conferència – totes altruistes, que quedi clar!-, per llavors Servei d’Orientació de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya (precedent de la Conselleria   de Benestar Social).

1986

Per invitació de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, el dia 2 de desembre va pronunciar una conferència a l’esmentada Facultat. Com a testimoni, un certificat lliurat pel Dr. MANUEL RIU I RIU, – finat el 2011 -, cap del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Si no està mal informat en Josep, era la primera vegada que un cuiner donava una conferència en una Facultat de la Universitat i a més a més d’un tema tan poc tractat i conreat com és la condimentació.

1987

El que fou Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, senyor Jordi PUJOL  i SOLEY conversant amb l’autor (d’esquena). A l’esquerra, Joan NIVERA BAGES i a la dreta, Juan CÁRDENAS HERNÁNDEZ, en una Sopar que va organitzar el Regidor de Ciutat Vella de Convergència Democràtica de Catalunya, Sr, SERRANO i que va convidar a totes les entitats que tenien la seu social en aquest districte a l’Hotel Colón de Barcelona el 23 de febrer de 1987.

Arran d’una carta que va publicar el Dr. Francesc FONTBONA DE VALLESCAR, llavors director de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya de Barcelona, al diari AVUI, en Josep va voler recolzar-lo en un petita nota a aquest diari (19/XII/1987).

• FACYRE 1987

Entorn d’aquest taula alguns membres de les diferents Associacions de Cuiners i Rebosters d’arreu d’Espanya, Illes Balears i Canàries que van fundar a València la F.A.C.Y.R.E. (Federación de Asociaciones de Cocineros y Reposteros de  España), el 22 de febrer de 1987.  Al fons i a la dreta – amb un mostatxo-,  el recordat i bon amic que fou Tomás ITURRALDE GARZÓN, President de l’Associació de Segovia. El penúltim de la dreta, l’amic Enric RIBERA GABANDÉ que també fou invitat a l’Acte.

• TORRENS

Amb el periodista gastronòmic i bon amic, Narcís TORRENS, col·laborador del diari AVUI en temes gastronòmics,  en la inauguració d’un restaurant a Barcelona.

• ESLAVOS, 1987.

Una dada si més no curiosa. Llavors en Josep estava engrescat en l’estudi dels condiments i les espècies que havien tingut una importància històrica. N’hi una que ha portat problemes d’identificació a més d’un historiador que s’anomena “galanga” i que s’empra el rizoma.  Dons bé, en un glossari de veus romances d’un botànic hispano-musulmà – segles XI-XII-, que es publicar el 1943 per un arabista, l’autor  comenta que aquesta planta l’ha vist en los “Montes de los Eslavos” al nord de Còrdova. Per sintetitzar en Josep va fer arribar a mans al capellà de Cabra por si tenia informació, però aquesta el va derivar a un Enginyer de “Montes”, atès que aquest, a causa de la seva feina, coneixia el terreny. S’ofereix la carta com a testimoni encara que no va ser contestada: potser l’enginyer es va perdre per los “Montes” esmentats….

• RUANO, 1987.

En agraïment a la informació facilitada pel Dr. BENITO RUANO , en Josep també li correspon, com es natural!

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1988

Com a membres del Jurat en el “Concurs de Truites”, V Aniversari “Centre Comercial Numancia”, amb els companys, Joan NIVERA, IBERNÓN y el Sr. Ángel PALLARÉS GALÁN, llavors president del Montepío Art de Cuiners de Barcelona, avui difunt. 25 juny 1988.

• “Sopar de Germanor”, Hotel Diplomatic, 10 d’abril de 1988.

De dreta a esquerra: vestit de cuiner, Manuel Eloi ROMERO VÁZQUEZ, llavors president de la F.A.C.Y.R.E; el Sr. Pere DURAN I VALL-LLOSERA, Director del Patronat Municipal Turisme; el Sr. Albert, subdirector General d’Actuacions Interdepertamentals de la Generalitat de Catalunya en representació del President de la Generalitat  i Sra.; l’autor i la seva muller Maribel; en Joan NIVERA I BAGES, president del Casal en aquells moments acompanyat de la seva mare, la Sra. Mercè, avui difunta.

En aquest Sopar el llavors President del  “Casal del Cuiner” Joan NIVERA BAGES li va lliurar al mestre cuiner jubilat, Sr. Joaquim TRESSERRA ALTAFAJA la medalla del Casal, moment que queda palès en aquesta imatge que ja forma part de la petite histoire dels Cuiners de Barcelona.

Atès que en la data del Sopar feia poc que s’havia casat el company de la Junta Directiva, l’amic Jordi BARRERA amb la secretaria del Casal, la Montserrat, el xef, José NAVARRO i tota la brigada de l’Hotel van contribuir a l’acte en el pastis de noces del qual van sortir coloms com a desig de felicitat. Aquest és el moment que en Jordi es dirigeix als assistents.

En Josep també no va voler desaprofitar l’ocasió  de donar una abraçada al homenatjat, mestre TRESSERRA.

El Menú amb la signatura del company i amic, José NAVARRO LUQUE, xef de l’Hotel Diplomatic.

Com en altres ocasions en Josep va fer de “mestre de cerimònies” del  Sopar. El lector podrà comprovar que duu un corbatí, una peça de roba gens usual d’ell. L’explicació és molt senzilla: resulta que hi havia la muller d’un soci que era reticent a anar als Actes del Casal, però va fer una mena de juguesca de que si el dia de l’Àpat es posava el corbatí en lloc de la corbata, assistiria a l’Acte acompanyat, és clar amb el seu marit. I així va ser, dit i fet!.

F.A.C.Y.R.E. (Federación de Asociaciones de Cocineros y Reposteros de España),  1988.

De vegades, per desconeixement, s’ofereixen dades als periodistes que no s’ajusten a la realitat. Així es va informar a un reporter d’aquesta diari que era la primera vegada que es creava un col·lectiu de cuiners i rebosters a Espanya, quan  en realitat, el lector que consulti el volum II en digital de: Cuina i Cuiners  i el volum III, copsarà que en el segle passat ja esta documentada la seva existència. Es clar que en Josep, en el 1988 encara no coneixia aquest fet.

F.A.C.Y.R.E. Components dels diferents membres d’Associacions de Cuiners i Rebosters de España (FACYRE), en un dinar en un Hotel de Madrid.

En el mateix acte, d’esquerra a dreta, Juan CÁRDENAS HERNÁNDEZ company i bon amic del Casal del Cuiner, Ángel MATANZO ESPAÑA, Teodomiro MEMBIELA, president de la FACYRE –fa uns anys difunt- i jo i l’autor. MATANZO fou regidor de l’Ajuntament de Madrid i persona molt controvertida i polèmica a la capital de l’Estat Espanyol. Fins i tot, Alejandro CINTAS, el lletrista de “Mi carro”, li va dedicar un xotis a MATANZO. (Per internet es pot trobar força informació).

• TAST MEDIEVAL, 14 d’abril de 1988.

Tal com hom pot veure en aquesta targeta d’invitació, el 14 d’abril – casualment, la mateixa data que el 1931 de la proclamació de la II República-, a la Sala d’Actes de la Institució Milà i Fontanals es va fer la presentació de: Alimentació i societat a la Catalunya medieval, que està format per les ponències presentades el 1985, amb el títol: L’alimentació medieval. Producció, circulació i consum de queviures a la Corona catalono-aragonesa.  Llavors en Josep  estava al Pomerar de Badalona i amb l’autorització del Director, va preparar una mena de tast. El que li va sorprendre va ser que uns moments abans de parlamentar els conferenciants anunciats, la Dra. FERRER I MALLOL va demanar a en Josep que clogués l’Acte explicant les elaboracions que s’havien fet. Aquesta darrera intervenció no estava de cap manera prevista, però al mateix temps, no podia refusar la invitació. La Sala estava plena de gom a gom, hi havia tota la “plana major” del medievalisme de Barcelona, els que havien estat com cursillistes i altres persones convidades. No cal dir que en Josep va procurar estar a l’alçada del moment i sense ànim de cap mena de vanitat, cal dir que fou molt ben acollida la seva intervenció. Tot seguit, el Dr. CLARAMUNT, va pronunciar una breu però precisa frase: I ara, de la teoria a la praxis, que volia dir senzillament passar a degustar el tast medieval.

ESTOCOLM,  1988.

En una petició feta a la Kunglika Biblioteket d’Estocolm referent a una edició crítica duta a terme per una especialista d’un tractat de dietètica de SAVANAROLA del segle XV, aquest Centre tingué la gentilesa d’enviar-li un exemplar, moment que en Josep va correspondre amb el conseqüent agraïment, com queda palès en aquesta lletra.

• Dr. D. Emilio SÁEZ SÁNCHEZ [1917-1988].

Una de les personalitats del món acadèmic que també va conèixer – encara que la seva relació no va ser molt quotidiana perquè vivia a Madrid, és a dir esporàdica-, va ser amb professor el Dr. D. Emilio SÁEZ SÁNCHEZ [1917-1988].  Ell fou el que va crear la Biblioteca de la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques de Barcelona.      En Josep el va conèixer perquè quan estava al Cosmos, en alguna de les seves visites a Barcelona anava a dinar acompanyat de la Dra. Maria Teresa FERRER i la Dra. Josefina MUGTÉ I VIVES, que el 2000 i 2007 va ser vicedirectora de la Institució Milà i Fontanals. Recorda al Dr. SÁEZ com una persona de gran modals, molt temperat i respectuós. Fins i tot i com anècdota, al comunicar-li que tenia previs una visita a Moscou en un Simpòsium que es tenia de celebrar en aquesta ciutat, l’autor li va regalar dues peces de “pate de campanya” que s’elaborava a la cuina del restaurant. El Dr. SAÉZ va quedar gratament sorprès i, agraït, és clar per aquest inesperat present!

La fatalitat va voler que el dia 7 de maig de 1988, va morir d’un accident de tràfic a Tordesillas, just quan retornava de pronunciar una conferència de clausura d’un Congrés d’Estudios Medievales. Assabentat en Josep d’aquest fet, va voler recordar la seva figura redactant una breu nota a tall d’article en la revista “Consejos Gastronómicos” que editava l’Asociación de Cocineros y Reposteros de Valencia. Tot seguit es mostra la carta adreçada a la seva vídua. Sra. Amelia SÁNCHEZ i fills, i la contestació rebuda. Més endavant i amb motiu d’un desplaçament a Madrid del Josep com a vicepresident de la FACYRE, va tenir oportunitat de conèixer la Sra. Amelia al seu domicili i un dels fills, professor de la Universitat d’Alcalá de Henares.

[/vc_column_text][vc_column_text]

Anys 1984/1988

• GONZALO SOL

Com es pot apreciar en aquestes amables cartes del Sr. Gonzalo SOL, un dels reconeguts especialistes en temes gastronòmics arreu de l’Estat espanyol des de fa uns quants anys, que, quan es fan consultes atípiques, corra la veu i sempre hi ha algú que pren nota i vol estar al dia. El 1988, en motiu d’haver-li fet arribar dos números de “Consejos Gastronómicos”, segueix interessat en tot allò que fa referència al tema de la gastronomia.

Malauradament, però, l’esmentada revista va tenir una vida molt efímera, i aviat s’han va “anar al cel”, com tantes altres d’aquest tipus.

Anys 1986

• FERRER 1986.

Talment com el Dr. BOLÒS, La Dra. FERRER també va voler fer palesa la tasca d’en Josep, tant pel que fa a la recerca documental al Consell com del  treball que finalment i sortosament  es va publicar. (Properament, el lector interessat, tindrà a l’abast en document PDF aquest treball).

[/vc_column_text][vc_column_text]

 

• BLANCH, 1998.

El 22 d’abril del 1998 en el vestíbul de la Universitat Central de Barcelona, va tenir lloc la presentació de L’Herència del Sent Soví. Es tractava de manuscrits i impresos de temàtica alimentaria i alhora la presentació del fons Rudolf GREWE que el hereus van cedir a la Universitat (Avui estan depositat en el  Campus de l’Alimentació de Torribera, a Santa Coloma de Gramenet: el que no tenim constància és si son motiu de freqüents consultes).  En aquest acte, es va reunir “tota la plana” major de l’hoteleria i la restauració pública, fins i tot aquells que no saben ni un borrall del tema: el cas era fatxendejar! (Es pot fer aquesta afirmació perquè en Josep estava present en l’Acte i va anar “passant llista”). Ara bé, altres assistents provenien del món de la cultura del més alt nivell. En Josep va tenir l’oportunitat i el plaer de conèixer a la senyora Montserrat BLANCH, de l’acreditat Institut Amatller d’Art Hispànic, que com és ben sabut, està ubicat al “rovell de l’ou” del Passeig de Gràcia barceloní. Com que la persona que li va presentar va informar-li  que en Josep era – i es-, un estudiós de la cuina catalana, va aprofitat per fer-li aquesta consulta, però, que de fet, venia alhora d’un altre persona, que era el professor SPADARO.  Hi és que de fet tots son baules d’una mateixa cadena!

Anys 1989

• Restaurant Pomerar de Badalona.

Ressenya de Joan RÉNDÉ MASDEU del restaurant Pomerar de Badalona publicada a l’AVUI on en Josep va oficiar als fogons com cap de cuina.

• FUNDACIÓ SALVADOR VIVES CASAJUANA

El treball de l’autor becat per la Generalitat suara esmentat, també el va presentar a la XVI edició del Premi “FRANCESC CARRERAS I CANDI” i se li va atorgar  una menció honorífica, tal com queda palès en aquest document signat per llavors Secretari de la FUNDACIÓ SALVADOR VIVES CASAJUANA, Sr. JOSEP Mª  ROIG I ROSICH, actualment Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona).

• Norberto MESADO OLIVER [Borriana (Plana Baixa), Castelló, 1938-].

Des de fa més de quaranta anys, en Josep amb la seva muller passen uns dies de descans a la població de Borriana (també amb la forma castellana Burriana), capital de la Plana Baixa, població on viu la família d’ella. Des dels primers anys, Josep es va interessar per la història de la població i ben aviat va prendre contacte amb el llavors Director del Museu Arqueològic, el Sr. Norberto MESADO, una persona també molt inquieta i investigadora. Així va néixer una relació que, amb els anys s’ha  convertir amb una bona amistat. En Josep procurava fer-li arribar tot allò que publicava i MESADO feia el propi. Fins i tot, després d’anys de recerca, el 2011 va publicar un treball d’Adela Lucía ALMERICH CARDET, una de les suposades amants del rei Alfons XII.

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1989

• TIROL

Vista general del Steigenberger Hotel Alpenkönig de Reith/Seefeld de Tirol (Àustria).

El novembre del 1989, mentre enderrocaven el mur de Berlin, en Josep va fer una estada en aquest hotel de luxe del Tirol. La seva comesa ve ser donar a conèixer la cuina espanyola però sobretot catalana. Els seus coneixement de l’anglès, encara que no molt fluïts, li permeteren fer més planer la seva estada. Sens dubte, el desplaçar-te a altres indrets per intentar oferir una cuina diferent a la que s’està acostumat, és un motiu d’enriquiment cultural.

• 

 

• Dr. Amadeu-Jesús SOBERANAS I LLEÓ [El Catllar (Tarragona), 1938 – Mataró (Barcelona), 2014]. Filòleg, editor i bibliògraf.
  

Una postal enviada pel Dr. SOBERANAS a l’autor agraint-li el treball tramès alhora que fent una pregunta, diguem-ne, una mica desconcertant.

 

• Dr. Eloi BENITO RUANO, 1989

Sembla que l’article: La condimentació a la Catalunya medieval, va tenir un cert ressò, si tenim en compte la valoració que va fer el Dr. BENITO RUANO. Val a dir, que posteriorment, més d’un medievalista ha citat aquest treball, fins i tot algun del més alt nivell.

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1990

• Dr. EPALZA, 1990

Un treball del Dr. EPALZA, el qual considera a en Josep entre “els principals investigadors moderns”. Tot un honor, venint d’una personalitat acadèmica de la seva màxima solvència.

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1991

• ILLA FANTASIA (Vilassar de Dalt), 1991

Restaurant Mariner de l’Illa Fantasia (Vilassar de Dalt). Menú en segones núpcies del propietari. 15 /06/ 1991. Cal fer constar que totes les elaboracions que figuren en aquest Menú foren elaborades per en Josep i la col·laboració d’un excel·lent i molt motivat equip de cuina que es va crear exclusivament ad hoc.[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1992

• Todo el bacalao a su alcance. 1a. edició, 1992.
  

El 29 de juny de 1992 va tenir lloc la presentació del llibre: Todo el bacalao  a su alcance. Aquí es mostra, per un costat,  un  dels autor amb l’Honorable Cònsol General de Noruega i President de la “Confraria del Bacallà”, Sr. Friderik  LÜTKEN,  que va tenir la gentilesa de fer el Pròleg – avui finat -, i per l’altre el Menú que es va oferir, basat tot amb bacallà, és clar!!!!

 

• Dedicatòria adreçada al Josep

Aquesta mateix any 1992, una curiosa dedicatòria adreçada al Josep d’una amiga, autora d’un llibre.

 

• BOVER

El misteriós katalaner de la pastisseria sueca

Mitjançant un marroquí de Tànger que va venir a Catalunya, com un de tants emigrants per millorar la seva vida, el 1992, arran de la publicació del primer llibre del bacallà, en Josep va tenir contacte epistolar amb el Sr. Jaume BOVER PUJOL [ Alsacia (França), 1945-], que llavors ocupava el càrrec de Director de la Biblioteca Española d’aquella ciutat, i que depenia del “Instituto Cervantes”. El Sr. BOVER disposava d’una valuosa biblioteca, sobretot de temes gastronòmics, iniciada per la seva família mallorquina, d’una nissaga de sucrers, confiters, cerers i cuiners des del segle XIV fins el XX. Inicialment, fou destruïda pels nazis durant l’ocupació a França. Una vegada retornada la família a Mallorca, s’adquirien un considerable nombre de llibres. Total que El Sr. Jaume va fer la donació de la seva Biblioteca a la Universitat de Barcelona i que formen part del fons Grewe i que es  localitza a la CRAI Biblioteca del Campus de l’Alimentació de Torribera. De la relació epistolar, podem veure aquesta carta datada el setembre de 1998, fent-li saber d’uns “misteriosos” dolços suecs que anomenen katalaner, les recerques fetes i la recepta amb fotografia inclosa. Malauradament no fou publicada a la revista “Casal del Cuiner” però encara que una mica tard, ho fem ara. Aquesta fet en si demostra una vegada més el camí que encara queda per recórrer en el tema de la investigació culinària a Catalunya. (El curiós visitant trobarà informació a internet, però es clar, en suec!, llengua que no coneix en Josep).

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1993

• Conferència – La Influencia Arabo-Islamic en la Gastronomia Catalana.
  

El mes de maig, en el marc de la “Setmana Cultural” organitzada pel Departament d’Àrab de l‘Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona, l’autor fou convidat a donar una conferència :”La influència àrabo-islàmica en la gastronomia catalana (espècies i condiments)”,  tal como queda constància en el document que li va lliurar el Sr. Muhammad Buaziz, Cap del Departament esmentat.

Any 1994

• CONGRÉS 1994.

El Segon Congrés Català de Cuina es va celebrar entre el maig de 1994 i el febrer de 1995 repartits en diverses localitats d’arreu de Catalunya. En fou el Director, en Josep VILELLA I LLIRINÓS. Es va dividir en quatre grups: la Muntanya, el Secà, l’Horta i la Marina.

Des del “Casal del Cuiner”, conscients de la importància que aquest esdeveniment suposava, es va posar en contacte amb el Sr. VILELLA  i es va decidir que el col·lectiu presentes una Ponència, on es reflectissin els anhels i l’enfocament vist des d’una perspectiva professional: així es va fer i se la va lliurar una còpia. Al final, s’havien de publicar les diferents Ponències elaborades per diferents grups de treball, però, per raons encara no aclarides, tan sols es va publicar la del “Casal” en la seva Revista.

A tots els congressistes se’ls va donar aquest Diploma com a testimoni de la seva participació. No tenim noticies de que s’estigui preparant un Tercer Congrés…..

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1995

• Joan PERUCHO I GUTIÉRREZ [Barri de Gràcia, Barcelona, 1920 – Ib. , 2003]. Novel·lista, poeta i crític d’art català que també va escriure de gastronomia.

Potser per allò del estudis de les plantes medicinals, però que també tenen a veure en la cuina, en Josep va voler matisar que, molt sovint, es confon la rosella del cascall, encara que siguin dues plantes “cosines germanes” i, sense cap ànim de protagonisme va voler deixar constància d’aquesta diferència. Referent al autor del article en qüestió, el Sr. Joan PERUCHO, cal dir en el volum I de: Cuina i Cuiners, figura una preciosa citació d’ell.

[/vc_column_text][vc_column_text]

Anys 1997-1998

• SANCHEZ, 1997.

Sobre aquest Curset hi ha una ponència que en Josep vol fer una puntualització: és la referent a la del safrà, que es considera una espècie autòctona, i que discrepa d’aquest plantejament. Ara bé, això forma part d’un treball multidisciplinari que té molt avançat d’aquesta planta condimentaria i que no se sap si es publicarà alguna vegada.

Durant un quants anys en Josep va mantenir una molt bona relació, tant amb el personal investigador com administratiu, de la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques. Sempre que podia col·laborava amb alguna preparació culinària, quan aquest Centre celebrava activitats acadèmiques. Una mostra del que diem la tenim en aquesta carta que el  Dr. Manuel SÁNCHEZ MARTÍNEZ  li va adreçar agraint-li el tast elaborat, deixant constància escrita.

• Rafael RODRÍGUEZ LÓPEZ [Madrid].

En aquestes dates en Josep era el responsable de l’edició de la revista “Casal del Cuiner”–malauradament ja fa anys desapareguda-. (Darrera d’ell tenia un supervisor de tots els articles, el professor Pere BALAÑÀ I ABADIA, per tant, amb totes les garanties de que sortís amb la màxima serietat). Un bon dia va rebre un llibre escrit i il·lustrat per un col·lega de Madrid, en Rafael RODRÍGUEZ LÓPEZ, titulat: La caza en la gastronomía, amb el desig per part de l’autor de que li pogués donar la màxima difusió. L’autor venia recomanat per Baldomero “Mero” Membiela, que era l’altre copresident de la FACYRE i que malgrat la curta relació entre ells, havien mantingut una bona i sana relació. En Mero li va parlar d’en Josep i en Rafael es va posar en contacte amb ell.  Josep va pensar que a banda de propagar-lo en el “boca orella”, el millor seria fer una ressenya a la Revista. Aquí es mostren la correspondència entre els dos professionals. En Josep ha mantingut, durant anys, amistats d’altres cuiners de l’Estat espanyol com un fet normal i sense cap mena de problemes.  Les dues cartes i tot seguit l’article que es va publicar a la Revista.

 

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1998

• SPADARO.
  

El maig d’aquest any en Josep va rebre una carta escrita amb molta amabilitat i exquisidesa del professor Carmelo SPADARO DI PASSANITELLO, de Catania (Itàlia), un estudiós de la cuina, en la qual oferia dades prou interessants. Va tenir resposta i alhora SPADARO regracia la informació i introdueix noves dades de caire històriculinari. (Podeu veure més informació dins els volums 1, pàgines 168-169 i 184-185, del digital i de paper, respectivament).

• BLANCH, 1998.

El 22 d’abril del 1998 en el vestíbul de la Universitat Central de Barcelona, va tenir lloc la presentació de L’Herència del Sent Soví. Es tractava de manuscrits i impresos de temàtica alimentaria i alhora la presentació del fons Rudolf GREWE que el hereus van cedir a la Universitat (Avui estan depositat en el  Campus de l’Alimentació de Torribera, a Santa Coloma de Gramenet: el que no tenim constància és si son motiu de freqüents consultes).  En aquest acte, es va reunir “tota la plana” major de l’hoteleria i la restauració pública, fins i tot aquells que no saben ni un borrall del tema: el cas era fatxendejar! (Es pot fer aquesta afirmació perquè en Josep estava present en l’Acte i va anar “passant llista”). Ara bé, altres assistents provenien del món de la cultura del més alt nivell. En Josep va tenir l’oportunitat i el plaer de conèixer a la senyora Montserrat BLANCH, de l’acreditat Institut Amatller d’Art Hispànic, que com és ben sabut, està ubicat al “rovell de l’ou” del Passeig de Gràcia barceloní. Com que la persona que li va presentar va informar-li  que en Josep era – i es-, un estudiós de la cuina catalana, va aprofitat per fer-li aquesta consulta, però, que de fet, venia alhora d’un altre persona, que era el professor SPADARO.  Hi és que de fet tots son baules d’una mateixa cadena!

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 1999

• Conferències – Club de la Bona Taula.
  

Aquest any va ser convidat pels vells amics del Club de la Bona Taula per fer dues conferències. Els Actes varen tenir lloc al “Golferichs , el Xalet” de Barcelona.  La primera, el 18 de maig,  va versar sobre el bacallà. La segona, el 19 d’octubre, es va titular: ”Les espècies a la cuina” amb projecció de diapositives. Sense cap ànim de protagonisme, l’autor vol  manifestar que en les dues ocasions foren assistides per un públic majoritari i alhora molt interessats pels temes tractats. Com a reconeixement a les meves col·laboracions va rebre cada jornada una mena de guardó com a recordatori amb les signatures, dels llavors president i secretari, els amics Santi IMBERNON president i secretari Ramon PUIG I MULET, respectivament, avui finats, per la qual cosa tenen un valor molt especial per en Josep.

 

• Menú  Cap d’Any 1999-2000,  El Petit Miau.

Menú de Cap d’Any del 1999. Qualsevol professional de la restauració pública recordarà que aquell any, com que les prediccions aventuraven que s’acabava el  món hi va haver una mena de boixaria col·lectiva i el que la seva butxaca li va permetre, va celebrar “l’últim cap de l’Any” de la seva vida. En el Petit Miau – avui desaparegut-, aquesta nit entre els dos menjadors es van servir 411 comensals i en la particularitat que a les 11 de la nit ja s’havia servit l’últim postres!

• Menú  Cap d’Any 2000-2001 El Petit Miau.

El Menú de Cap d’Any del 2000. Cal precisar al lector, sobretot al professional de cuina, que la ”Mousse de foie gras trufado al estilo del Chef”, és una creació pròpia d’en Josep que desprès de molts anys de batallar en el tema dels patés i les mouses, va aconseguir-ne una aromatitzada amb Armagnac, però de veritat! Tota aquesta recepta es compon exclusivament d’ànec, és a dir, tant el fetge com el greix son d’aquest animal i per tant no hi intervé per a res el porc. Per tal de ser curosos i honrats al màxim, cal dir que el cigne que hi ha sota la mousse va ser elaborat per un pastisser de la casa amb pasta choux. (La foto també és de l’autor, així tot va quedar a casa!).

El saló de la part superior del PETIT MIAU. Al fons i l’exterior observeu el Moll d’Espanya. (Foto de l’autor. Atès que aquest establiment ja no existeix,  aquesta mostra gràfica ja forma part, encara que sigui petita, de la història dels establiments de restauració pública de Barcelona al  voltar el segle XX).

Any 2000

• PETIT MIAU, 2000.

La brigada multicultural del Petit Miau el 2000. En Josep, al centre, amb la medalla del Casal del Cuiner i al seu costat un xerric pakistanès que, com que tenia el nom un mica complicat i no entenia un borrall, ni de anglès  ni de castellà i encara menys de català-, és va decidir anomenar-lo el catalán i així tirar pel dret. Quan veia que el Josep es posava el barret, quedava sempre bocabadat. Un bon dia, va anar una fotògrafa al restaurant i és va aprofitar per fer aquesta foto de tota la brigada de cuina, però, amb la particularitat, que el Josep va cedir al barret al català. Aquest tenia un germà a la població de Lahore – la tercera més poblada del Pakistan -, que era militar en certa graduació i el bon noi li va faltar temps per enviar-li la foto. Ja podem imaginar com quedaria d’estorat el germà en veure amb quina rapidesa havia progressat en l’Art dels fogons a tants milers de kilòmetres fora de casa…i és que fer feliç a una persona, de vegades, costa ben poc!

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 2000

• SABADELL

Amb el patrocini de la llavors Fundació Caixa de Sabadell, Marta CIRERA I BAQUÉS, directora de l’Escola de Cuina i Nutrició Diaita, i membre de l’Asociación  Española de Dietistas – Nutricionistas, va dirigir un Cicle de conferències que es van celebrar a l’auditori de la Caixa del 3 al 28 de febrer del 2000. L’autor va dissertar sobre: Els condiments emprats a Catalunya al llarg dels segles.

Nota de premsa. Francesca RODRÍGUEZ, Las bondades de la dieta, ” La Vanguardia”, Secció “Vivir en Barcelona” La Crónica” (23/02/2000: 2). Josep confessa que és l’única vegada que va cobrar per fer una conferència!

Any 2003

• HIGIENE

Com tot aquell que treballa dins el món de l’alimentació, necessita el que es coneix com el “carnet de manipulador d’aliments”. Aquí el document acreditatiu renovat l’any 2003.

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 2006

• Ramon RABASÓ FIGUEROLA – Autor del llibre «EL PRÁCTICO – 6500 Recetas, Resumen mundial de Cocina y Pastelería»

Quan en Josep va acabar el volum I de Cuina i Cuiners, ja feia temps que tenia en ment dedicar un capítol a diversos Mestres de Cuina. Un d’ells era en Ramon RABASÓ, autor del llibre: El Práctico, que, sense cap mena de irreverència podríem anomenar-lo la Bíblia dels cuiners. D’ell es tenien unes dades molt minses: era nadiu de les terres tarragonines i va anar a l’Argentina. Però, és clar, amb aquest informació no se li podia dedicar un apartat. Així que va  enviar quasi bé 40 e-mails a col·lectius de cuiners, Centres i Escoles de gastronomia, etc., d’aquest país. Tan sols una resposta. Total, un resultat molt decebedor.

La “carta miraculosa”!!!

….Però encara quedava una última possibilitat i era la d’escriure als mitjans  de comunicació. Així que en data 09/12/2006, La Vanguardia –llavors dirigida pel Sr. Josep ANTICH-,  va publicar la carta que s’adjunta. Passaren els dies i semblava que no hi hauria resposta, però, ves per on, el dia 15/01/2007, en Josep va rebre un e-mail de l’esmentat rotatiu on se li feia saber que un tal Sr. GAVALDÀ tenia el que estava buscant. Com comprendrà – estimat visitant-, a en Josep li va faltar temps per posar-se en contacte amb el Sr. Josep Maria GAVALDÀ I COLOMINA, de la població de El Catllar (Tarragona) i que llavors era l’alcalde d’aquesta població. Per resumir s’ajunta la carta que li va adreçar juntament amb un dossier del Mestre RABASÓ. Encara que ja ha quedat palès l’agraïment manifestat per tota aquesta valuosa informació rebuda i amb la qual va poder redactar el capítol dedicat al Mestre, en Josep vol aprofitar aquesta finestra oberta a tothom per fer pública gratitud al matrimoni, Senyors GAVALDÀ-SALORT. Sense aquesta vital col·laboració, encara “continuaríem a les fosques” sobre la vida d’en RABASÓ. A partir d’ara ja no tenim excuses per dir que “havia escrit un llibre de cuina a l’Argentina”. El lector interessat, trobarà amplia informació, tant en digital com en paper a: Cuina i Cuiners.

Alguns documents rebuts del Sr. GAVALDÁ

Còpia de l’original d’una carta que conserven els senyors GAVALDÀ-SALORT, escrita, tal com hom pot apreciar, pel President del Consell de Ministres, Sr. Manuel AZAÑA DÍAZ i adreçada al mestre RABASÓ.

Que li va preguntar RABASÓ al President del Govern de la II República?

Una carta enigmàtica escrita per encàrrec del President de la República, del seu Secretari, el militar, Sr. Juan HERNÁNDEZ SARAVIA. Per aquell investigador sobre els antecedents del que va ser  la Guerra Civil Española, seria interesant d’esbrinar el que li escriu RABASÓ si és que en algun fons documental es conserva l’epistolari d’AZAÑA. Referent a HERNÁNDEZ cal dir que va arribar al grau de general durant la Guerra, lluitant al front d’Aragó.

Capítol dedicat al Mestre dins de l’obra «Cuina i Cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya»

HONORANT ELS NOSTRES MESTRES CUINERS-ESCRIPTORS

Amb el material rebut l’autor va confeccionar un capítol complet de 21 pàgines dedicades al mestre Rabasó que han donat llum i han permès conèixer la història i figura d’un dels cuiners més universals de la cuina hispana i llatinoamericana del segle XX. Reproduïm a continuació les 3 primeres pàgines de l’esmentat capítol publicat dins de l’obra …

Accés al web de l’obra per veure més informació

Edició Digital de l’obra i més informació

Des de l’any 2013 està disponible l’adaptació i edició digital de l’obra editada per Cooking Books i que suposa una important eina per a l’ús i actualització del treball del Mestre Rabasó, totalment adaptat a les noves avantatges tecnològics.

Per més informació tant en paper com digital, accediu al web de l’obra EL PRACTICO

Accés al web de l’obra per veure més informació

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 2010

• ADMINISTRACIO

A més a més de les seves pròpies investigacions, en Josep també es va interessar per un bon amic que esta fent recerca també de cuiners, però en aquest cas de el que podíem anomenar “zona centre”. Així que recercant per internet va trobar aquest Arxiu General de l’Administració. Aquí podem veure la resposta molt correcta del  Cap de  Secció escaient.  De informació, sobre qualsevol tema, n’hi ha arreu: ara bé, cal basquejar-se i no defallir!

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 2014

• MENUS DE GUERRA

Targeta-invitació dels “Menús de guerra”. En  Josep, que modestament va col·laborar amb el comissari, l’amic Sergi FREIXAS, va voler estar present el dia de la inauguració acompanyat d’altres professionals companys de cuina.

Però, per deixar constància escrita, el diari “ARA” (05/07/2014), va tenir la gentilesa de publicar aquesta carta adjunta, on, a part de felicitar a tots els que van fer possible aquesta Exposició, va  convidar a tots els professionals de la cuina a visitar-la. Però, no sabem en realitat els qui hi anaren…(L’exposició està itinerant per  Catalunya).

[/vc_column_text][vc_column_text]

Any 2015

• Eduardo  MARTÍN MAZAS

Algunes de les persones que figuren en aquesta web, la relació d’en Josep amb elles ha estat epistolar. Es el cas, per exemple,  de l’amic Eduardo MARTÍN MAZAS, maître d’hotel i Director d’Hoteleria, aragonès de naixement i de pensament però establert a Madrid. L’Eduardo és autor del llibre: Teodoro BARDAJÍ MAS. El precursor de la cocina moderna en España, un treball molt acurat i ben documentat d’aquest gran Mestre. (Recordem que dins el volum II, tant en digital com en paper, hi ha un article dedicat a BARDAJÍ). Per les Festes Nadalenques, va voler recordar i deixar constància escrita  de la bona relació que hi ha entre ambdós, detall que com és lògic es d’agrair!

Any 2016

• Eduardo  MARTÍN MAZAS – BINEFAR

 

Però l’amic Eduardo no s’ha acontentat en escriure l’excel·lent llibre suara esmentat, sinó que va més enllà i, juntament amb l’Ajuntament de Binéfar – població on va néixer el Mestre Teodoro BARDAJÍ MAS-, han organitzat una Exposició que es celebrarà del 22 al 30 d’octubre d’aquest any 2016. Mostrem un avançament de l’Acte que ens ha fet arribar i que, per descomptat, gustosos, oferim en  primícia. Des d’aquí, como no podria ser d’altre manera, desitjar que aquest esdeveniment tingui l’acollida que es mereixen els organitzadors i sobretot  a qui va dedicat.

El seu reconeixement és una tasca que ens incumbeix a tots els professionals de l’Art dels fogons.

A continuació, un extracte de l’Acte d’homenatge a la figura del Mestre…

Descarregar PDF 

Assabentat en Josep d’aquest important Acte en pro de la  Gastronomia, va voler fer la seva petita contribució amb la donació d’un exemplar del volum II de: Cuina i Cuiners,– on hi ha un capítol dedicat a la figura del mestre Bardají -, i que es va mostrar en l’Exposició. L’Ajuntament de Binéfar i, concretament el “Concejal delegado de Cultura”, per la seva part, ha volgut deixar constància escrita. Com diuen en castellà: !Nobleza obliga!

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column][vc_column_text][/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]